Fundamentos pedagógicos de los PLE

(Adell & Castañeda, 2013). Les bases teòriques sobre les quals es fonamenten l'ús dels PLEs depenen del context en el qual es vulga implementar aquest enfocament. No existeix una teoria de l'aprenentatge i l'ensenyament particular derivada dels PLEs. Alguns autors, incloent a Adell, coincideixen que no hi ha una única teoria per a aprendre amb tecnologia: Anderson (2010), ha suggerit una sèrie de “teories per a aprendre amb tecnologies emergents”, on es barregen plantejaments del constructivisme i la teoria de la complexitat amb nous conceptes formulats a partir de l'aparició de la web i la Internet, com la pedagogia de la proximitat (Mejías, 2005), la heutagogía (Hase and Kenyon, 2000 i 2007) i el conectivisme (Siemens, 2005). Wheeler (2012)9 ha proposat considerar com a “teories per a l'era digital” el conectivismo, l'aprenentatge rizomático (Cormier, 2008), l'aprenentatge autorregulat (Beishuizen, Carneiro i Steffens, 2007), la heutagogía i l'aprenentatge entre iguals (“paragogía” en la terminologia de Corneli (Corneli, 2012 i Corneli i Danoff, 2011).

Heutagogia: l'aprenentatge Acte-Determinat

Concepte encunyat per Steward Hase i Chris Kenyon l'any 2000, es refereix a l'aprenentatge acte-determinat, que s'incorpora als conceptes de Andragogía, fa èmfasis en l'aprendre a aprendre. En la Andragogía, segons Hase (2009), el professor dissenya el currículum, les preguntes, els debats i l'avaluació d'acord amb les necessitats de l'aprenent, pel contrari, en la Heutagogía, és l'aprenent qui ajusta el curs de l'aprenentatge, dissenya i desenvolupa el mapa d'aprenentatge, des del currículum fins a l'avaluació.

Hase (2009), considera que a l'aprenentatge acte-determinat es justifica si es té en compte la complexitat i la imprevisibilitat de les connexions neuronals en l'aprenentatge que donen lloc a associacions i patrons no previsibles, que quan es troben amb contradiccions i dilemes intenten resoldre'ls amb noves preguntes.

Un dels conceptes claus, segons Castañeda i Adell (2013), és l'aprenentatge de bucle-doble (double-loop learning) (Argyris, 1977),12 en el qual una persona o organització és capaç no solament de cercar noves maneres de resoldre un problema si el resultat no és satisfactori, sinó també de reflexionar sobre les creences i valors subjacents a la pregunta o fins i tot rebutjar la meta o objectiu a la llum de l'experiència.

Aprenentatge Rizomático

Invoca la metàfora biològica d'un rizoma, on la tija d'una planta tira arrels i brots, cadascun dels quals poden convertir-se en una nova planta. Vist com un model per a la construcció del coneixement, fa al•lusió a la interconnexió d'idees i a l'exploració sense límits a través de diversos fronts des de diferents punts de partida. Dave Cormier, suggereix, que l'aprenentatge rizomático, és un mitjà a partir del com els estudiants aconsegueixen desenvolupar habilitats per a resoldre problemes complexos.

L'educació recolzada en l'aprenentatge rizomático, requereix de la creació d'un context en el qual es construeixen els plans d'estudi i coneixement de determinada assignatura o matèria a partir de les contribucions de tots els membres de la comunitat d'aprenentatge i, poden ser remodelats i reconstruïts de manera dinàmica en resposta a les canviants condicions ambientals. Cormier afirma “la comunitat és el pla d'estudis”; aquest pla d'estudis obert representa l'àmbit de l'hàbitat local que es pot explorar i proporciona el context d'un currículum negociat amb la comunitat.

Aprenentatge Acte-regulat

Un dels autors més representatius de la teoria de l'aprenentatge autorregulat ha sigut Zimmerman, que ho entén com “aquells processos d'autogoverns i autocreencies que faciliten als estudiants transformar les seues habilitats mentals en habilitats d'acompliment acadèmic” (Zimmerman,2008).13 En altres paraules, l'aprenentatge autorregulat és aquell en el qual l'individu aplica les seues estratègies d'aprenentatge, es autoavalua per a verificar la qualitat de l'après i, si és necessari, aporta mesures correctives per a aconseguir les metes d'aprenentatge. L'anterior implica, que la persona es convertisca en un actor clau el seu propi procés de formació.

L'aprenentatge autorregulat es relaciona amb aspectes com la metacognició, la motivació intrínseca i l'acció i planificació estratègica mobilitzada per la persona. Ormrod (2005),14 assenyala que l'aprenentatge autorregulat inclou diferents aspectes:

• Establir objectius: identificar el resultat desitjat de l'activitat de l'aprenentatge.

• Planificar: determinar com aprofitar millor el temps.

• Acte-motivar-se: mantenir la motivació intrínseca per a completar les tasques d'aprenentatge.

• Controlar l'atenció: maximitza l'atenció en la tasca d'aprenentatge.

• Aplicar estratègies d'aprenentatge: seleccionar i utilitzar formes apropiades processar el material a aprendre.

• Acte-controlar-se: comprovar periòdicament si s'estan aconseguint els objectius proposats.

• Autoavaluarse: avaluar el resultat final dels esforços propis.

• Acte-reflexionar: determinar si les estratègies d'aprenentatge han sigut eficaços.

Teoria de la complexitat

És una categoria científica en formació, fonamentada en gran manera sobre la Teoria del Caos, que s'aplica als sistemes complexos de la realitat. Aquesta teoria considera el moviment com la forma d'existir de la matèria i del pensament. Les partícules que integren la matèria es troben en continu moviment; cap manifestació de la matèria ni del pensament està en quietud o repòs. La teoria de la complexitat, té una visió integral del món, ho veu com un tot, que atén els nexes entre els sistemes vivents. Edgar *Morin, afirma “el món com un tot està cada vegada més present en cadascuna de les seues parts”. Aquesta afirmació és el punt central d'aquesta teoria.

Fons: Wikipedia